Les protestes a l’Iran es difonen per la xarxa

Blocs, Twitter, Flickr i tota mena de xarxes socials s’omplen de vídeos, fotografies i cròniques de la revolta

VILAWEB

Internet és una de les millors maneres de saber què passa a l’Iran en relació amb les protestes de l’oposició contra el president Ahmadinejad. D’entrada, a Global Voices hi ha un recull de blocs iranians amb cròniques de la revolta,però també podeu consultar l’índex Iranian’s Blogs, de blocs iranians escrits en anglès. N’hi ha molts més, però: índexs de blocs. A YouTube podeu veure vídeos de les protestes com aquest o aquest altre.

Si voleu veure fotografies de les protestes, en aquesta pàgina de Flickr, n’hi trobareu moltes; i si feu una cerca amb termes com ‘Iran riots 2009′ o ‘Iran Elections’, n’hi descobrireu moltes més. Com podeu comprovar, a moltes de les fotografies són les dones que encapçalen les manifestacions contra el president iranià. Amb una cerca semblant trobareu a BlogSearch desenes de milers de blocs de tot el món que parlen de la situació de l’Iran. També podeu seguir els articles que publiquen periodistes especialitzats com Robert Fisk o els corresponsals de The New York Times.

Una altra eina molt útil per a saber què passa a l’Iran a cada moment és Twitter. Twazzup fins i tot ha obert una pàgina especial per a l’ocasió que aplega tots els apunts de Twitter fets sobre l’Iran o des de l’Iran. De fet, Twitter s’ha convertit en una eina més eficaç que no pas molts mitjans convencionals i molts usuaris l’aprofiten per criticar la feina dels grans mitjans. Si hi feu una cerca amb l’etiqueta ‘#CNNfail’ podreu trobar centenars de comentaris que expliquen errors o crítiques a la cobertura de la CNN.

La revolta també ha arribat a Facebook, tot i els mals que aclaparen els internautes iranians aquests dies, i Mir Hossein Mousavi, el dirigent de l’oposició, ja hi té prop de cinquanta mil partidaris. Això sí, on no es diu res de tot plegat és al bloc del president iranià, Mahmoud Ahmadinejad.

 

Periodisme ciutadà al servei de la transformació social

De les pancartes als audiovisuals. De les octavetes als periòdics i revistes. I del boca a boca als portals de contrainformació a Internet. Aquesta és part de l’evolució dels mètodes utilitzats pels moviments socials catalans per aconseguir transmetre les seves propostes i demandes al conjunt de la societat.

Dins d’aquestes tranformacions, l’ús de les noves tecnologies en destaca per la seva àmplia implantació. Enregistrar un audiovisual, penjar-lo en una web i fer-ne un centenar de còpies per distribuïr arreu del país, està avui en dia a l’abast de la majoria d’assemblees, plataformes o col·lectius. En multiplica la difusió i efectivitat dels seus missatges, com ho és l’exemple de la campanya de suport a un activista detingut l’any 2003 a Torà el vídeo del qual es pot trobar al Youtube i que, en poc més d’un any, està a punt d’arribar als 4.500 visionats.

L’extensió en l’ús d’internet, la proliferació del programari lliure, i un major grau de formació i d’utilització respecte aquests mitjans, ha permès la transformació de les pràctiques de l’heterogeni mosaic de propostes transformadores a casa nostra. Un exemple destacat per la importància i efectivitat que representa en són els portals d’informació a Internet.

Logo de l'Independent Media Center | Extret de www.indymedia.org

El degà de la contrainformació protagonitzada pels moviments transformadors a Catalunya és el portal Indymedia Barcelona, creat l’any 1998 i adherit a la xarxa mundial Independent Media Center (IMC). IMC compta amb més de 150 portals que donen cobertura informativa a diferents regions dels 5 continents. Bona mostra del periodisme ciutadà amb pretensions transformadores, Indymedia es defineix com “un col·lectiu de les organitzacions de mitjans independents” que configuren “un endoll democràtic” que prioritza discursos “radicals i vertaders“.

Al portal barceloní s’hi poden trobar des d’articles d’opinió o comunicats fins a diversos convocatòries o cròniques de mobilitzacions. Amb un apartat central monogràfic gestionat pel propi col·lectiu d’Indymedia, una nodrida barra lateral s’actualitza constantment amb les aportacions que qualsevol qui vulgui pot carregar a la web gràcies al sistema de ‘newswire’ de publicació oberta. D’aquesta manera, la gestió a càrrec del propi col·lectiu no és necessària per a l’aportació dels diferents col·laboradors aliens al portal, i s’agilitza i enriqueix el volum d’informació i el trànsit d’entrades.

Centrat en les dinàmiques de l’àrea metropolitana, el portal de Barcelona està complementat amb tres portals més adherits a la xarxa IMC i que operen als Països Catalans: La Plana, València i Alacant, són els tres portals que donen cobertura al llarg del País Valencià. A més d’aquests, el Principat compta amb diverses iniciatives autònomes que, si bé amb sinèrgies més que esporàdiques amb la xarxa IMC, han creat portals d’informació popular al servei d’altres regions catalanes.

El Sud.org a les comarques gironines, Suportponent a la Terra ferma, i Pobleviu.cat al Camp de Tarragona serien exemples de portals que abarquen un conjunt territorial ampli. També podem trobar iniciatives geogràficament més concretades en localitats on el dinamisme associatiu permet la creació de portals propis com és el cas del barri de Sants (Barcelona) amb el portal Barrisants.org.

Logo del portal gironí ElSud.org | Extret de www.elsud.org

Totes aquestes iniciatives constitueixen un núvol de mitjans de comunicació que tenen un objectiu comú. Partint de la multiplicitat d’ideologies transformadores i de l’heterogeneïtat intrínseca a la categoria de ‘moviment social’, no s’identifiquen amb cap organització o col·lectiu concret, sinó que habiliten un canal d’informació que permet compartir coneixement i experiències sorgides dels diferents moviments socials catalans.

Amb l’aportació voluntària dels seus gestors, aquests portals es mostren oberts a tot tipus d’aportacions i habiliten canals directes per a la participació de tots aquells qui, amb l’objectiu de transformar la societat actual, vulguin aportar una visió pròpia sobre realitats que els són properes i, també, visibilitzar i crear un espai en el que els discursos antagònics que protagonitzen tinguin un major ressò i capacitat d’influència social.

 

El nacionalisme gal·lès fa un lífting a la seva imatge

El Plaid Cymru ha engegat la campanya Wales Can per fer arribar l’independentisme a la població

Imatge extreta de la web: www.virginmedia.com

El nacionalisme gal·lès s’ha fet un lífting. Cansat de ser el germà pobre de les lluites per l’alliberament nacional al Regne Unit, el principal partit independentista del país, el Plaid Cymru, ha engegat la campanya Wales Can, amb la que pretén arribar als sectors més joves de la població a través del Twiter, Facebook, Flikr i altres eines de l’anomenada xarxa 2.0.

Fent un paral·lelisme amb l’Estat Espanyol, als gal·lesos els passa una mica com als gallecs. Si a la Península quan es parla de nacionalisme el primer que ve al cap són els Països Catalans i Euskal Herria, a les illes britàniques és Escòcia i Irlanda del Nord. Pel diputat al parlament de Westminster, Adam Price, aquesta mentalitat s’ha acabat i anima als joves, en un discurs molt “obamístic”, a deixar de banda els mites que indiquen que el Gal·les és massa petit i pobre per ser independent.

I aquest és l’objectiu del Wales Can. Els propis ideòlegs del Plaid Cymru han afirmat que la idea parteix de la convicció que les noves tecnologies tenen un gran poder per engrescar els votants, tal i com va demostrar Barack Obama a les recents eleccions nordamericanes.

El Wales Can es presenta com un fòrum on la gent es pot informar i debatre sobre els dubtes que genera la independència. Uns dubtes molt presents tenint en compte que una enquesta xifra en només un 13% els partidaris de la independència. Amb el desembarcament a la xarxa 2.0, el Plaid Cymru aspira a convertir l’opció independentista en majoritària d’aquí a uns 20 anys.

La idea bàsica d’aquests pronòstics és que els joves, que són els que dirigiran la política, l’economia i la vida social de Gal·les d’aquí uns anys, s’acostumaran a la idea de la independència i no la veuran com quelcom rar.

El projecte Wales Can és un pas més en la renovació del Plaid Cymru iniciada l’any 2006 després del daltabaix electoral del període 1999 – 2005 on inclòs va patir l’escissió dels sectors més radicals del partit que van fundar el Cymru Ryyd.

Des de les eleccions de 2007, on el Plaid Cymru va aconseguir parar la sagnía de vots, els nacionalistes formen part del govern autònom en coalició amb els laboristes.

Per a més informació:

Gal·les: Dades bàsiques.

Informe del diari digital Nationalia sobre Gal·les

Pàgina web oficial del Plaid Cymru (English)

Pàgina web del projecte Wales Can (English)

Acord de govern “One Wales” entre els laboristes i el Plaid Cymru - PDF – (English)

 

Altre cop el Tibet

Protesta tibetana al costat d'un passaport de Hong Kong / Font: FlickR, Taekwonweirdo

Dies d’efemèrides al Tibet, mentre milers de soldats xinesos ocupen els carrers de Lhasa, la seva capital. Avui, 14 de març, fa un any que es van viure episodis de revolta per part de la població tibetana, en els pitjos incidents des del 1989 (veure video Tv3). També, aquest 2009, es commemoren 50 anys de la revolta dels tibetans contra l’ocupació xinesa el 10 de març del 1959.

De nou, les autoritats de Pequín han mirat d’impedir l’entrada als estrangers i als mitjans de comunicació, o bé dificultar al màxim la seva ‘curiositat’. El conflicte territorial entre la Xina i el Tibet representat pel govern a l’exili que lidera el Dalai Lama, va guanyar ressò internacional arran dels darrers Jocs Olímpics de Pequín, l’estiu passat, com recull aquest post.

El Tibet és considerada una nació sense estat, i un nombre important de la seva població s’ha exiliat a l’estranger. Com bé recull aquest especial de Vilaweb, doncs, el seu exili físic s’ha transformat en un exili digital molt actiu. Campanyes de solidaritat amb el poble tibetà com la de FreeTibet o la d’estudiants From London to Lhasa inunden la xarxa, i  també a Catalunya hi ha blocs com Tibet.cat. A més, podem trobar milers de fotografies, més de 50.000 videos al YouTube amb l’entrada “Tibet”, o bé més de 160.000 usuaris adherits al grup FreeTibet del Facebook.

Al seu torn, el govern de Pequín manté una posició inalterable al pas del temps i segueix demanant a la resta d’estats que respectin la seva ’sobirania nacional’. La Xina és un estat reconegut, amb una visió i cultura allunyades de l’occidental, i un mosaic d’ètnies diferents. Tan els mitjans oficials xinesos, com part de la població que viu al país o a l’exili també s’ha fet visibles a la xarxa, intentant aturar la solidaritat tibetana. Per exemple, aquest video denuncia la manipulació mediàtica occidental. Però altres veus no reclamen l’unitat territorial xinesa, sinó les llibertats individuals, com recull FreeChina.

El que sembla curiós, si tenim en compte el nombre de víctimes civils, és el contrast entre el ressó internacional del Tibet i altres casos com els de la regió sudanesa de Darfur, que acumula ja més d’un milió de morts. El fet que la Xina sigui una potència mundial creixent, que amenaça l’imperi dels EUA i l’economia europea, potser ho explica en gran part.

 

“Un bloc permet la comunicació directa amb els veïns”

En Lluís Soler i Turu no para mai quiet. Llicenciat en química, investiga nous processos d’obtenció d’hidrogen a la Universitat Autònoma de Barcelona, on també és professor. Un material perillós com la política també ocupa bona part del seu temps. Tot i els seus 29 anys, és conseller nacional per ERC i en les últimes eleccions al Congrés espanyol va ocupar el 15è lloc per Barcelona (veure video campanya). Es declara sense embuts independentista, republicà i d’esquerres, tal i com reflecteix la seva identitat digital.

A nivell local és regidor a l’oposició a Viladecavalls (Vallès Occidental), on viu. A través del seu bloc personal experimenta amb noves eines de comunicació aplicades a la política municipal. En Lluís accepta ser descrit com un regidor 2.0. Entre els teus ‘top tags’ hi ha: municipal i nacional, que reflecteixen els temes principals del seu bloc.

Tot i que no te n’amagues, el bloc d’un regidor que milita en un partit concret no sembla que hagi de ser el lloc on trobar informació el màxim d’objectiva possible…

Entenc que els lectors saben perfectament que el meu bloc reflecteix opinions polítiques subjectives. No intento ser objectiu, al contrari. A diferència d’un mitjà convencional, jo dono la meva opinió des d’una òptica independentista d’esquerra. No combato el perjudici, ningú està obligat a estar d’acord amb el que jo escric

Tot i així, també informes els lectors sobre l’evolució dels plens…

Aquesta és una de les claus del meu bloc. Combinar informació sobre el què passa, amb la meva opinió sobre aquell fet concret. Hi ha gent que visita el meu bloc per informar-se, tot i que no estan 100% d’acord amb el meu posicionament polític sobre el tema. La idea clau és separar la informació de la opinió.

Fa pocs dies que Viladecavalls ha viscut un canvi de govern amb un pacte CiU-PSC, que ha comportat la dissolució de l’agrupació socialista local. Ha crescut en visites el teu bloc?

Sí, he passat de 100 a 300 pàgines vistes diàriament. És un tema on han passat molts esdeveniments, a ritme vertiginós, la gent vol informació directa i poder penjar comentaris. El bloc el fan potent els seus lectors, els comentaris.

Els blocs afecten a les relacions polítiques entre els partits?

Per descomptat. Jo tinc una norma: no escriure mai res que no pugui dir de paraula a un adversari polític, cara a cara. Tot el què escric ho he de poder defensar i justificar. A l’Ajuntament, tots els grups saben que al meu bloc sovint avanço argumentaris de ple.

Diríem, doncs, que els blocs són un reflex de les relacions que ja es donaven abans…

Depèn. En alguns casos opinions o qualificatius que he publicat al bloc sobre un tema determinat han generat situacions conflictives en comissions informatives o al mateix ple. Però també serveixen per poder comunicar qüestions en les quals s’arriben a acords.

Les relacions entre partits i veïns potser s’han transformat més…

Un bloc et permet una comunicació directa amb els veïns sense intermediaris que distorsionin la teva opinió, i a través dels comentaris es pot dialogar i debatre sobre qualsevol qüestió. Penso que és una bona eina que els que fem política hem d’aprofitar al màxim.

Això ha beneficiat als partits més petits o que estan a l’oposició?

És evident que les eines 2.0 juguen a favor dels partits que no tenen ‘lobbys’ de pressió que controlen els mitjans de comunicació de masses, però aquestes no arriben a tots els sectors de la població. Encara hi ha molta fractura digital.

A Viladecavalls mateix no tothom deu tenir accés a Internet.

Es tracta d’un tema d’alfabetització digital i de canvi generacional. Per tant, ara per ara [a ERC] tampoc podem renunciar a embustiar els butlletins casa per casa, si volem arribar a tot arreu.

Ser un regidor 2.0 també implica utilitzar altres xarxes socials?

A part del bloc jo utilitzo Twitter i Facebook, que és una eina molt potent que et permet arribar a molta gent agrupada sota una qüestió concreta. En el meu cas, sóc administrador del grup d’ERC-Viladecavalls, on hi ha militants, simpatitzants i amics.

Imagino que més vincles amb xarxes polítiques i independentistes a Internet…

Sí. Per exemple també administro al Facebook la causa ‘Per un Estat propi’, amb més de 3.300 adhesions, i formo part de la Xarxa de blocs sobiranistes i de Poliblocs.cat.

No t’ha creat mai cap problema barrejar política amb vida personal al món digital?

Intento penjar les mínimes coses sobre la meva vida privada al Facebook. Però sempre hi pot haver algú que pengi alguna foto meva. No em fa patir massa. Al cap i a la fi, els polítics també som persones, com tothom.

Jordi Gabarró i Llop

 

“Si administracions i partits volen les TIC són una eina útil per combatre la desafecció”

Xavier Martí i Torrent /Bellaterra

Marta Cantijoch i Conill és una experta en l’impacte de les TIC en el comportament electoral i polític. Professora del departament de Ciències Polítiques a la UAB i membre del projecte POLNET, que analitza l’impacte e l’ús d’internet en la participació política a l’Estat Espanyol, ha escrit diversos articles sobre comportament polític, la comunicació política i els efectes de les TIC.

Una de les claus en la victòria electoral de Barack Obama va ser la seva capacitat per utilitzar les TIC (veure anàlisis BBC). Tant determinants són aquestes eines?

Sí, des del moment en que la proporció de població que recórrer a internet per informar-se creix dia a dia. Des d’un punt de vista democràtic crec que és rellevant perquè permet que la gent s’informi a través d’un nou mitjà, augmenta l’accés a la informació; i des d’un punt de vista electoralista és evident que els partits han vist un públic potencial i l’aprofiten.

Això pel que fa als EUA, però en un article publicat l’any 2005 deia que a casa nostra els polítics encara no s’havien adonat del potencial de les TIC.

Internet és un mitjà que evoluciona tant ràpid que avui, una realitat descrita l’any 2005 ha canviat brutalment. La majoria d’experts deien fa uns anys les elits no tenien una estratègia clara respecte internet. Només s’hi posaven perquè quedava bé i modern.

Quan es produeix el canvi?

Com sol passar els americans de seguida van veure que els partits no han d’estar a internet perquè sí, sinó que aquesta eina té molts avantatges que s’han d’aprofitar. Per exemple, van veure que era molt important per recaptar fons.

Hem arribat al nivell tecnològic de la política americana?

Ens estem posant a l’alçada. La majoria de partits s’han adonat que han d’utilitzar internet, no només perquè queda modern, sinó perquè en treuen beneficis. Ara la majoria de candidats tenen blocs, molts polítics tenen perfils al Facebook (per exemple Ernest Benach) i estan utilitzant cada cop més els xats (exemple: Laia Ortiz al 3/24).

Estem arribant al sostre en l’ús de les TIC?

En un futur l’ús polític de les TIC anirà a més i a millor i s’adaptarà a les circumstàncies de cada país. Cal tenir en compte que sovint no és tant una qüestió de quantitat com de qualitat. Hi ha coses que als EUA triomfen i aquí no, no es pot imitar tot el que ve d’Amèrica.

Per exemple?

Als EUA hi ha molta campanya negativa. La desqualificació personal forma part del discurs de campanya, es fiquen en la vida personal dels candidats. En canvi, aquí, la publicitat negativa està mal vista. A les últimes eleccions catalanes CiU va voler imitar el model americà amb el famòs DVD i li va sortir malament perquè els seus propis votants ho van trobar excessiu.

Una altra de les diferències amb el model americà és que allà la política és molt personalista i aquí tenen més pes els partits. Creu que l’ús de les TIC farà perdre pes a l’aparell del partit enfront del candidat?

Des del moment en que els candidats creen una web o un bloc s’està exalçant la seva figura. Però al cap i a la fi fins ara als cartells electorals també hi sortia només el candidat, i a les entrevistes de campanya hi anava el cap de llista. Aquí tenim un sistema parlamentari. Per tant si hem comentat que l’ús de les TIC anirà a més, no només tindrà un bloc el cap de llista, també el tindrà el segon i el tercer.

Un dels efectes que sovint es destaca de l’ús polític d’internet és que ha donat l’oportunitat a grups i moviments no tradicionals per difondre el seu missatge i organitzar-se. En treuen més beneficis que les grans organitzacions?

Fa uns anys si que els petits actors tenien una mica la batalla guanyada a les grans organitzacions que dominaven els altres mitjans. Des del moment que aquests grans actors dominen aquestes eines els està beneficiant moltíssim. Ara bé, a internet no hi ha un gatekeeper que controla què surt i què no i per tant malgrat els grans actors estiguin sortint molt beneficiats per l’ús de les TIC, qui vulgui pot trobar una via d’escapament i accedir a una sèrie d’informacions que potser els altres mitjans han obviat.

Creu que les TIC poden obrir forats al sistema de partits, donant importància a noves formacions polítiques?

Més que aparèixer nous partits, crec que sorgiran noves veus no necessàriament partidistes, que tindran una impacte dins l’agenda del món polític. Ara, no crec que canviï el sistema de partits perquè té uns fonaments molt forts.

Malgrat tot el que comentem una enquesta del CIS assegura que només un de cada deu ciutadans s’informen políticament a través de la xarxa.

Això anirà canviant a mesura que augmenti el nombre de gent amb accés a internet, a més hi ha el fenomen de l’exposició inadvertida que a diferència d’altres mitjans de comunicació és molt important a la xarxa.

(…)

A través d’internet t’arriben moltes informacions que potser tu no les has anat a buscar expressament. Per exemple, pots anar a petar a una pàgina sense planificar-ho a través d’un link; o una altra forma d’exposició inadvertida és que tu, que ets el meu amic, m’envies una informació política, i jo com que et conec l’obro i me la llegeixo. Internet té una exposició inadvertida molt potent, la més potent de totes. Llavors jo en enlloc de calcular qui va a buscar informació a internet calcularia a qui li arriba informació des d’internet.

També hi ha el problema de la fractura digital…

Però és un problema temporal perquè és una qüestió de relleu generacional. Però clar, mentre aquest problema hi sigui s’ha d’atacar. Caldrien polítiques públiques perquè el grup de persones no tecnologitzades no es quedin enrere mentre es va produint el relleu generacional. També cal explicar que el que molts cops es constata és que, a més, aquells que no tenen accés a internet són els que tenen menys recursos per participar políticament. Per tant, la fractura digital està ampliant les diferències i això és greu.

Però es produeix la paradoxa que els joves, que són els que més utilitzen internet, són segons totes les enquestes els menys interessats en la política.

Aquí poden passar dues coses. O que aquests joves tecnologitzats continuïn amb la desafecció i abandonin definitivament l’acció política; o que gràcies a Internet vagin participant i polititzant-se. No sé si serà a través de partits o altres formes d’organització, però jo confio en que triomfarà aquesta segona opció.

Així doncs, l’ús de les TIC ajudarà a combatre la desafecció política?

Aquest és el gran tema. La resposta és si sempre i quant els partits i les institucions tinguin aquesta intenció en les seves estratègies respecte internet.

La participació política on-line pot anar en detriment de la participació física?

No, internet té dos efectes. Per una banda, per exemple, els familiars d’un malalt busquen a internet informació sobre la malaltia i acaben descobrint una associació d’aquesta dolència i s’hi apunten. Per altra banda, si ja som membres d’una organització internet ens ajuda a comunicar-nos amb altres membres. En aquest cas, podríem dir que la vida on line, complementa l’activitat off-line.

On creus que l’ús de les TIC tenen més impacte, a l’administració local, o a la nacional?

Si ens referim a l’administració entesa com a servei als ciutadans, és a dir el pagament de factures i gestió de tràmits administratius, l’impacte és més gran a les altres administracions, perquè ja era més fàcil contactar amb l’administració local. Ara bé, si et refereixes a intercanvis amb l’administració, no de serveis sinó de participació en les decisions polítiques, jo crec que l’impacte a tots els nivells serà molt important.

Per a més informació:

Portal POLNET

 

“Visibilitzar les dones tecnòlogues era molt necessari”

Nascuda l’any 1976 a Igualada (Anoia), Núria Vergés Bosch és llicenciada en Ciències Polítiques per la UAB i postgrau en periodisme i conflictes per la UPF. Màster en polítiques públiques i socials, actualment és doctorand i investigadora al IN3 de la UOC.

Participa d’associacions i col.lectius tecnològics com Riereta.net, Telenoika, Donestech, i Alia, i gaudeix de la seva faceta musical en projectes com La màquina de Turing, Anularz i Polssònica. Ha participat en l’organització de la Trobada de moviments socials i Recerca Activista, la trobada de feminismes i activisme, el Femelek! i el Fona, el festival de música electrònica i experimental aborígen. Ens reunim amb ella per aproximar-nos al món de les xarxes socials i el ciberactivisme des d’una marcada perspectiva de gènere.

Què es riereta?
Riereta.net és un espai on s’hi troba gent per experimentar, crear, debatre, formar-se. Per fer coses en relació al mediactivisme, l’artivisime, allò tecnosocial… utilitzant les eines i la filosofia del programari lliure.

Us trobeu fisicament o funcioneu per xarxa?
Funcionem de les dues maneres. Riereta és un espai físic i virtual. Ens trobem a vegades físicament, a vegades per xat, o per streaming.

I què us aporta treballar des de l’espai virtual?
Treballar en xarxa ens aporta moltíssim. Ens permet tenir un espai de treball, de trobada, de difusió, d’arxiu, de contacte, d’experimentació… no podríem funcionar sense l’espai digital perquè, a més, no tothom està a Barcelona sempre.

No podríem funcionar sense l’espai digital perquè no tothom està a Barcelona.

Quins projectes heu tirat endavant últimament?
El documental sobre tecnòlogues artístiques juntament amb Alia, i la nova web.

A més de participar a riereta.net i d’altres iniciatives i projectes diversos, també formes part del col•lectiu de DonesTech. De què tracta?
És un col.lectiu informal que va començar el 2006 arrel d’iniciar una investigacció sobre l’accés de les dones a les tecnologies, els usos que en feien i els desitjos que expressaven. Va iniciar-se a partir de 3 dones que venien del mediactivisme de Barcelona i ara ja hi ha més gent i més projectes, també homes.

I d’on va sorgir la idea?
Ja feia temps que es muntaven coses a Barcelona sobre dones i tecnologies, o sobre mediactivisme, o sobre investigacció… i ens hi anavem trobant, organitzant…

Quines conclusions n’heu extret de la primera investigació?
Moltes, i encara en queden per extreure.

Un projecte audiovisual seria una de les conclusions?

El vídeo és la tercera o quarta ramificació, que diguem… [riu]. La primera recerca la vam iniciar amb dones de Catalunya. Després ens vam proposar una altra investigació més àmplia per l’Estat espanyol que implicava realitzar visualitzacions informàtiques del procés o dels resultats. I com una d’aquestes visualitzacions i com a nou projecte es va fer el primer documental a que et refereixes, aprofitant les entrevistes en vídeo i audio que teníem i tot el material gràfic recopilat.

I tot això per què?
Perquè una visibilització de les dones tecnòlogues i les seves especificitats era molt necessària, i perquè teníem ganes d’experimentar en format vídeo.

Amb algun objectiu concret?
El que intentavem era trobar claus per incrementar la participació de les dones en les tecnologies i de millorar les seves condicions d’ús a través de les que ja hi eren. També buscàvem visibilitzar les presències de les dones en el món tecnològic.

I aquesta presència existeix amb força?
Molt més del que es veu aparentment.

Un exemple?
Quan comences a ampliar la definició de tecnologia, per exemple; quan tens en compte totes les tasques més enllà de picar codi… quan vas a veure el procés i no la persona que parla en públic…

Vols dir que la seva tasca és tan o més puntera que la dels homes però invisible?
Amb definicions tancades de la tecnologia s’obvia que la forma d’entrada al desenvolupament de la tecnologia no sempre passa per estudiar informàtica o telecos. Però sí que és cert que hi ha menys dones que homes, encara…

I per quins motius creus que encara sou menys?
Per diversos que s’entrellacen: hi ha el fet històric; les dones han vist legalment i institucionalment limitat el seu accés al coneixement i al treball remunerat. A l’Estat espanyol, per exemple, només cal fer una ullada a les lleis franquistes.
I també la socialització estereotipada de nenes i nens, tant a l’escola com a la família, com en els mitjans, en els jocs…

I creus que això està canviant?
Jo segueixo pensant que les noves tecnologies també són noves oportunitats per les dones. Per a la seva visibilització, per la visibilització de les seves necessitats i capacitats…

I el futur de les xarxes digitals?
Jo el veig creixent, i el del programari lliure també.

Albert Mateu

 

Censura versió 2.0

Fins a 25 estats del món apliquen algun tipus de censura a Internet segons Reporters Sense Fronteres (RSF)

Com el periodisme, la censura ja té la seva versió 2.0. Fins fa poc quan un govern no volia que es conegués una notícia en tenia prou en vetar la presència dels mitjans de comunicació al lloc dels fets. Però aquesta censura ha perdut efectivitat perquè l’aparició d’Internet ha convertit a qualsevol en potencial narrador dels successos i això ha espantat els règims dictatorials. Tal i com denuncia Reporters Sense Fronteres (RSF) fins a 13 estats apliquen un control ferri sobre Internet i 11 més hi tenen una actitud hostil.

Els casos més destacats són els de Xina i Bielorrússia. Un per conegut i l’altre per no haver aparegut a la premsa. El cas més mediàtic és el del país asiàtic perquè té 137 milions d’internautes i pels recents Jocs Olímpics que van situar la dictadura xinesa al primer pla de l’actualitat Internacional.

El govern xinès està preocupat pels més de 72 milions de blocs que hi ha al país i té un potent sistema de censura. A Xina hi ha prohibides determinades paraules clau (keywords), els blocs no poden ser anònims, i als cibercafès han de tenir instal•lada una aplicació que fa aparèixer cada mitja hora un missatge a la pantalla recordant les pàgines i els termes prohibits. La magnitud de la censura és tal que per evitar que els ciutadans obtinguin informació sobre la revolta de Tiananment s’han prohibit més de 500 termes que hi estan relacionats.

Bielorrússia és el país de l’antiga Unió Soviètica amb un control més ferri sobre Internet. El president Aleksandr Lukaixenko el justifica per garantir la seguretat nacional i acabar amb l’anarquia a la web. Tot i que no hi ha cap constància de ciberdissidents empresonats tothom qui utilitza tecnologies relacionades amb internet ha de tenir llicència i els amos dels cibercafès tenen l’obligació de guardar durant 1 any els registres d’allò que han consultat els seus clients. A més, el govern també aplica altres tipus de censura més sotils. A la capital Minsk, no hi ha ADSL i sovintegen els talls temporals de connexió a determinades webs com les dels líders opositors o els serveis independents de notícies.

Però Bielorrússia i Xina no són els únics casos. RSF també denuncia Corea del Nord, on hi ha un ferri aïllament internacional en totes les matèries; Birmània, on l’any passat hi va haver greus revoltes que van transcendir al món gràcies al periodisme ciutadà; Egipte, Etiòpia, Iran, Aràbia Saudita, Síria, Tunísia, Uzbekistan, Turkmenistan, Vietnam i Zimbabwe. L’organització també denuncia que a onze altres països, si ve no apliquen una censura formal, si que han tingut comportaments hostils cap a blocaires i ciberdissidents. Entre aquests comportaments es destaca l’enviament de recomanacions a portals de notícies i blocaries, com passa al Tadjikistan, el bloqueig injustificat a l’accès a determinades webs, com al Iemen; o les amenaces als ciberperiodistes com a Sri Lanka. Altres països amb comportaments similars són Els Emirats Àrabs Units, Malàisia, Bahrain, Gàmbia, Eritrea i Tailàndia.

 

Internet, un laboratori per al conflicte de Gaza

Israel va intentar censurar la cobertura informativa del setge militar a Gaza, prohibint l’entrada de reporters i enviats especials, com mostra l’imatge adjuntada del dibuixant brasiler Latuff.

Tot i així, aquesta acció no va evitar la difusió de videos, fotografies i escrits del que estava passant a la franja palestina, i molts usuaris presents o amb contacte indirecte a la zona del conflicte han aprofitat el canal d’Internet. Més enllà d’informació/interpretació, la xarxa ha bullit de propaganda/mobilització política, esdevenint altaveu en favor d’un o altre bàndol, des del Flickr , el YouTube, o el Facebook, aprofitat per exemple per la comunitat ‘digital’ jueva GIYUS.

Per això, exemples especialment interessants han estat aquells de veus minoritàries o minoritzades que han trencat la dinàmica conflictual entre el ‘nosaltres’ i els ‘altres’ o enemics. Al blog de Human Rights in Gaza&Israel , grups humanitaris d’Israel van intentar donar a conèixer als israelians informació ignorada pels propis mass media sobre els anomenats danys col•laterals patits per la població civil palestina; 410 nens i 98 dones fins el 18 de gener. I al web 18 de desembre, joves israelians objectors (‘Shministim’) condemnen els atacs d’Israel i es declaren en contra del servei militar que els obliguen a prestar en territori palestí.

D’altra banda, la refugiada i periodista palestina Kawther Salam, que actualment viu a Viena, va recollir un instrument clàssic de guerra: l’intent de contrapropaganda de l’exèrcit isrealià sobre la població de Gaza. Com a mostra del doble ús que permeten aquestes eines, la pròpia Kawther s’ha vist obligada a explicitar -davant les amenaces, incitacions a la violència o insults escrits al seu blog- que comentar un post és un privilegi i no un dret. Finalment, Amira Al Hussaini publica a Global Voices com el ciberactivisme aprofita el telèfon, tan per fer la guerra tecnològica a l’exèrcit jueu com per solidaritzar-se amb els civils palestins.